De tothom és sabut que a santa Àgata, segons la tradició, li van arrencar els pits amb unes tenalles, i així es manifesta en els gràfics i pintures de temps antics. Per aquest motiu les dones la tenen per patrona, tot demanant que les lliuri de mal de pits i que doni força llet a les que estiguin alletant.

Va ser el nostre sobirà Martí l'Humà qui va fer donació a la capella del seu palau d'una relíquia de la santa, a més de la pedra on fou estesa i va sofrir-hi el martiri. Per aquest motiu la capella reial fou la primera que la tingué com a patrona.

A la mort del rei Martí va fundar-se en aquella capella la confraria dedicada a la santa, i a la qual només hi pertanyia gent de la noblesa i casada. La cosa va agafar peu, i la devoció anà en augment. Se celebrava una festa molt solemne, durant la qual hom repartia uns pans en forma de pit femení. Aquests pans que es repartien el dia de la festa de la santa el menjaven les dones sucat amb llet ja que així tenien la certesa que mai els mancaria aquest preuat líquid quan tinguessin un infant.

Aquesta tradició va ser potenciada per l'emperador Carles V, el qual acudia personalment aquest dia a celebrar la tradició.

A Clariana de Cardener podem trobar una capella preromànica dedicada a la santa, un dels edificis més interessants d'aquesta època. S'hi celebra festa per vot de poble, ja que els avantpassats prometeren que si no pedregava farien festa cada any en el seu dia, i a més donarien pans beneïts a tots els assistents com a ofrena del seu nom. Una casa de Clariana ha estat l'encarregada de passar a arreplegar blat per tota la resta per fer els pans. La mateixa casa era l'encarregada de fer-los i portar-los al temple a beneir, i un cop acabada la missa fer el repartiment.

Aquesta tradició de repartir el pa, que actualment s'ha recuperat, comportà que en la postguerra, quan hi havia tanta gana, fins al punt que molta gent de ciutat venien a pagès a arreplegar glans per a menjar o bé a espigolar pels camps, el dia de la benedicció i del repartiment del pa esdevingué molt important. Com que se'n donava a tots els assistents van arribar a congregar-se veritables multituds. Tantes que fins i tot hi havia empentes per agafar-lo. D'aquí li quedà el nom que ens ha pervingut del "pa i l'empenta", ja que se'n rebia més d'una.

Clariana i sa comarca
a Vós presenta sos vots:
Alcanseu el Cel a tots,
Àgata, Verge Sagrada.

A l'indret del Baix Segrià és on més ha perdurat (i amb molta vitalitat) la tradició festiva de les dones en el dia de Santa Àgata.

A Seròs aquesta festa ha estat coneguda més que per santa Àgata, per la "festa de les dones". La vigília (i això és rigorosament cert), les dones es feien mestresses del campanar i tocaven a festa d'una manera esbojarrada. El batlle feia fer un pregó pel qual privava els homes de tota intervenció en la festa i els manava que guardessin el més gran respecte. Les dones encenien una gran foguera davant de l'església. Elles pagaven la missa, el pa beneït que s'hi repartia i el sermó. Al voltant de la foguera feien un gran ball, on només elles podien prendre part. Cantaven corrandes i cobles al·lusives, seguides i corejades per una música de grallers que també pagaven elles. La dansa consistia en una rodona. La tonada tenia un aire de jota. Era obligat que sortissin a ballar totes les dones, des de les nenes que tot just sabien caminar fins a les velles que quasi no s'aguantaven. Totes vestien els seus millors vestits, especialment les més grans.

A Soses les dones nomenaven una junta per organitzar aquesta festa. Aquesta junta elegia una majorala, que era la que el dia de Santa Àgata, al punt de les dotze de la nit, rebia de mans de l'alcalde la vara de comandament, amb la qual se simbolitzava que a partir d'aquell moment eren les dones les que manaven a la població. Això durava fins a les dotze de la nit següent, en què li era retornada la vara a l'alcalde per part de la que havia fet d'alcaldessa.

Ens consta que es ballava un ball, una mena de jota, només les dones. Si se'ls acostava algun home l'empaitaven, ja que sembla que no volien que ningú les veiés, excepte els músics, i encara, segons diuen, els feien tocar d'esquena al lloc on ballaven la dansa.

A Aitona dues dones es posaven a cada sortida del poble, just al despuntar el dia, amb unes safates de galetes i begudes, i invitaven els pagesos que de bon matí anaven a la feina. Aquests, després d'ésser obsequiats amb els presents i el somriure de les fèmines, sempre deixaven a la safata alguna moneda. Els diners recaptats servien únicament i exclusivament per eixugar les despeses ocasionades per la celebració de la festa, la qual amb el beneplàcit general es feia extensiva al llarg de tot el dia.

Al matí tenien lloc els actes religiosos i en sortir de la missa es feia el cercavila amb la banda de músics. Després les Àgates anaven a dinar totes juntes i per la tarda començava el ball, que molts cops, després d'una pausa per a sopar, no finalitzava fins ben entrada la matinada.

A Puiggròs, com a la resta de pobles de la geografia lleidatana, durant tot l'any la facultat de convidar a ballar era dels homes, però, en el dia de santa Àgata, tal com succeïa als altres pobles, eren les dones qui tenien aquest privilegi, i algunes ben bé que se n'aprofitaven.

Els homes restaven aturats i algun amb la por al cos que no el convidés a ballar alguna noia que no li feia gaire el pes perquè aquells dies d'esbarjo general era molt mal vist fer un desaire. Si algun cop es donava aquesta circumstància, el xicot es revestia de coratge i tirava endavant tot i esperant que l'altre any tindria més sort. Aquests dies era una mala feina ser massa eixerit, perquè era ben cert que aquest quedava a mercè de la més desperta o espavilada. No pagava la pena capficar-s'hi, tot i els entrebancs, eren dies molt divertits i sobretot molt familiars. Eren dies d'esbarjo i de sana i joio- sa alegria, dies de tots, i on ningú, és ben cert, no quedava exclòs ni mar-ginat.

A tota la franja pirinenca aquesta festa era celebrada de manera diferent, ja que no eren les noies qui tenien el protagonisme d'aquest dia sinó els pastors. Sens dubte, una de les festes grans d'aquests pobles era el dia de Santa Àgata (dita Gueda) que tota la població vivia intensament.

Com a exemple (era pràcticament igual a tots els pobles), citarem Betrén, on el dia de santa Àgata al matí passaven, per totes les cases del poble, els tres pastors, el de les vaques, el de les eugues i el dels corders, que la població tenia llogats per guardar i pasturar els animals del col·lectiu.

Aquests tres pastors arreplegaven per les cases tota mena de queviures que les mestresses els oferien: mongetes, patates, porc, els talls del qual eren posats en una mena d'espasa (enrestellats) que era coneguda amb el nom "d'ast". Aquells talls es col·locaven encreuats. Tot el que recollien s'ho repartien entre els tres. Era una mena de present que el poble els feia, ja que duien una vida molt dura.

La festa d'aquest dia s'acabava arreu amb un ball popular al vespre, i amb la crespellada amb vi cremat; moment en què tot el poble reunit ho celebrava animosament. Els crespells eren duts per les mestresses de cada casa. Així amb la crespellada i el vi cremat acabava aquest dia de Santa Àgata, Gueda o Gueta, com vulgueu dir-li, en què els pastors de muntanya i els respectius pobles amb ells celebraven gran festa.

A Llardecans per Santa Àgata es beneïa un pa, conegut com de santa Àgata, que es guardava a casa dintre d'una tasseta per tal que preservés les dones de mal de pit. Així mateix aquest pa si es calava foc a la casa, tirant-ne un trosset a les flames les apagaria ràpidament.

A Torà hi ha referències molt antigues del patronatge de santa Àgata sobre les dones toranenques, les quals celebren aquesta diada amb gran solemnitat religiosa i popular. Als afores de la població hi havia una capella dedicada a la santa. Actualment continuen amb la festa, encara que sigui refeta, i que consisteix en una missa ben concorreguda, només per a les dones, un ball ben lluït i concorregut, durant el qual les dones elegeixen el jove i l'home més ben plantat i elegant de l'any a Torà. No hi falta, tampoc, la trobada general al voltant d'una bona taula.

Es podria acabar fent menció que són moltes les poblacions de les terres lleidatanes que celebren la festa de la patrona de les dones, des d'Alguaire a la terra baixa, a Esterri d'Àneu a muntanya, on la trobada entorn d'un bon àpat és norma general, tot i que cal destacar actes culturals com els celebrats al paller de casa Gassia, que estava obert a totes les valls d'Àneu, i que cal mencionar perquè no solen ser habituals en aquest tipus de celebracions festives.

Les dones de Selvanera acudien a l'aplec de l'ermita de la Mare de Déu de la Soledat, que es feia en el dia de Santa Àgata, patrona de les dones casades, on participaven en tots els actes que s'hi celebraven.

El primer dissabte de febrer a Isona se celebra fira, amb exposició d'estris típics, mostra d'herbes medicinals, exposició de fotografies antigues d'Isona, etc. Antigament s'anomenava "Fira del pèl", perquè s'hi venien productes elaborats amb pèl de porc i pells d'animals com ara guineus.