Concediu-nos dolça pau
guardeu-nos de la impietat,
Sant Jaume apòstol gloriós
mireu-nos amb pietat.

Era costum general dels nostres poble, i així ho recollim a Tartareu, que quan es casava un vidu (i a cops també si es tractava d'un vell que es casava amb una jove tot i no ser vidu), se li exigís una quantitat suficient per poder fer un berenar o un refresc a tots els participants. Si el noucasat es negava a pagar era quan començava la serenata "musical" amb tota mena d'estris i objectes sorollosos, feien tant de soroll com era possible.

Si al cap d'uns dies el "nuvi" no pagava, era costum de fer-li fum, que consistia a introduir-li a casa, ja fos per la botera (gatera) de la porta o per qualsevol altre lloc, fum de bitxos. Això es feia sempre a la nit en un intent de no deixar-los dormir, i perquè era més fàcil que la gent del poble s'aplegués en aquella hora.

Hi havia esquellots que duraven molts dies, tot depenia de la tossudesa a l'hora de pagar, ja que al moment en què afluixava la bossa els esquellots s'acabaven. La dita ja era prou expressiva:

Tal com és ús i costum
als vidus, esquellots i fum.

Algunes vegades, i això a nivell general, si la noia que es casava amb el vidu era relativament jove, la sogra podia tenir més o menys l'edat del gendre i, a cops, fins i tot podia ser més jove. En l'àmbit de les terres de ponent hem recollit alguns refranys o dites relacionades amb aquest fet:

La sogra, encara que fos de sucre no fóra bona.
De sogra, en van fer una de sucre i encara li amargava la punta del nas.
Bona és la sogra que no mou guerra, però encara millor si la cobreix la terra.
Amor de gendre, com bugada sense cendra.
Per bona que sigui la sogra, millor qui no en troba.
La sogra, mal foc la coga.
A la creu del matrimoni, la sogra hi fa de dimoni.
Qui té sogra, passa mal any.
De la sogra dura i rància, a tres hores de distància.